Una de les novetats més interessants en l’escena musical dels segles XV i XVI és el de l’afirmació i desenvolupament de la independència del llenguatge instrumental, amb l’aparició de noves formes d’expressió musical, creades a partir de les formes vocals, o de la pràctica de la improvisació i de la dansa. De la mateixa manera que en la Itàlia dels segles XV-XVI, la cançó vocal inspira el desenvolupament de la Canzoni da sonare o dels Madrigali passeggiati en les corts que van tenir un contacte intens amb aquesta cultura –com les corts flamenques i catalano-aragoneses–, es desenvolupa ja des de mitjans del segle XV, en ple auge de la Cort d’Alfons Vè el Magnànim tot just instal•lada a Nàpols, un nou i cada cop més específic repertori que es populitzarà i s’estendrà durant tot el període dels Segles d’Or en tota la península Ibèrica i especialment en les corts de Castella, Aragó, Catalunya i València, sense oblidar els països on aquestes corts eren presents políticament, com Flandes, Nàpols i Sicília. Paral•lelament recordem que no és pas casualitat si les primeres pintures i frescos que representen les primigènies versions de viola da gamba –un dels primers instruments típicament renaixentistes– es troben en diverses formes a la zona de València i de Gandia, ciutats que van tenir un intens contacte amb la cultura italiana.

La nostra aproximació professional a aquest repertori comença ja amb els primers anys (1966-67) de descobriments i experiències amb el conjunt ARS MUSICAE de Barcelona (amb Enric Gispert), seguits dels estudis, recerca i experimentació desenvolupats a la SCHOLA CANTORUM BASILIENSIS (1968-70), i més tard (al 1974) amb la creació d’HESPÈRION XX (amb Montserrat Figueras, Hopkinson Smith i Lorenzo Alpert). Així doncs, durant més de 40 anys de recerca i de recuperació del patrimoni musical de les Hespèrides –nom donat a les penínsules Ibèrica i Itàlica pels grecs–, amb els col•laboradors habituals d’HESPÈRION XX i a partir de 2001 HESPÈRION XXI, hem pogut constatar l’absoluta significació i rellevància del patrimoni instrumental propi dels “Ministrils” ja des de mitjans del segle XV; amb obres com les diferents versions de les Danses Altes (en referència als instruments de vent, majoritàriament aguts i brillants) i de les “Basses dances” (més pròpies dels conjunts de violes da gamba, amb sons més greus i profunds) escrites en contrapunt improvisatiu a partir de cants gregorians (“In exitu Israel”) o de les melodies més populars transformades en “cantus firmus” com “La Spagna”, la “Romanesca” o “Las Vacas”, el “Passamezzo” o el “Mapa mundi”, sense oblidar les fanfares pròpies de cada cort o ciutat (“Dit le bourguynon”, “Vive le Roy”, “Propiñan de Melyor”, “Chiave, chiave”) o les danses d’origen popular (“Collinetto”, “La Perra mora”, “La Folia”) o cortesà (Pavanes, Gallardes, Saltarellos, etc.) a les que s’hi incorporen ja a partir del segle XVI les Fantasies, “Tientos”, Batalles, “Diferencias” i “Glosados.”

Per donar una versió equilibrada dels primers anys d’aquest procés (1450-1550), dels quals hi ha poques fonts impreses, hem completat els meravellosos exemples de Johannes Cornago, Hayne van Ghizeghem, Josquin des Prés, Bartolomé Ramos de Pareja amb una selecció de diversos ““Villancicos” i “Canciones” dels segles XV i primera meitat del XVI que interpretem instrumentalment i que s’inspiren en els mateixos procediments d’adaptació que també trobem magistralment en les publicacions posteriors de Luys de Narváez (1538), Diego Ortiz (Roma 1553), Venegas de Henestrosa (1557), Tomás de Santa María (1565), Antonio i Herrando de Cabezón (1578).
Moltes d’aquestes obres han servit d’interludis instrumentals en els nostres enregistraments dedicats a la música vocal dels Segles d’Or i, especialment, als duts a terme sobre els principals cançoners: Colombina, Juan del Enzina, Palacio, Calabria, Medinaceli i Sablonara. En aquesta nova proposta de programa sobre el repertori dels MINISTRILS REIALS, les podem escoltar aplegades ara per primer cop tot formant un corpus independent. Un corpus on les peces són seleccionades i reunides en funció d’un concepte musical contrastat i al mateix temps respectuós de l’espai musical de cada obra, i endreçades per criteris preferentment cronològics. D’aquesta manera encara es fa més evident l’originalitat, la bellesa i la gran varietat de formes i estils, d’un repertori que a més a més de la seva pròpia rellevància com a tal, també representa el naixement i el desenvolupament esplèndid d’un nou art, el de “las músicas para tañer”. Un art que és el fonament sobre el qual es desenvoluparà més tard durant els segles XVII i XVIII, tota l’extraordinària riquesa del repertori de la música de cambra instrumental i del conjunt orquestral.
JORDI SAVALL
París/Seül, desembre de 2008