• GRANADA (1013-1502)
  • GRANADA (1013-1502)
Shop > SACD
GRANADA (1013-1502)
16,00
+ cost d'enviament
Info

Referència: AVSA9915

  • LE CONCERT DES NATIONS
  • HESPÈRION XXI
  • Jordi Savall

La fundació del regne de Granada per Zawi ibn Ziri, el 1013, a l’antic emplaçament de Garnata al-Yahud, la Granada dels jueus, és el punt d’inspiració d’aquest projecte: una evocació històrica i musical de cinc segles de vida d’una de les ciutats més importants i admirades de l’Andalusia musulmana. Com a encàrrec especial del Festival de Música i Dansa de Granada, aquest programa fou imaginat i creat per a celebrar el mil·lenari de la fundació del regne de Granada. Les músiques que acompanyen el disc adjunt foren, en la seva gran majoria, interpretades i enregistrades en directe durant el concert interpretat l’1 de juliol de 2013 al Palau de Carles V de l’Alhambra.

Descripció

De la fundació del regne de Granada, expansió i esplendor de l’Àndalus,

fins la seva incorporació al regne de Castella i Lleó

i la conversió forçosa dels musulmans.

 

La fundació del regne de Granada per Zawi ibn Ziri, el 1013, a l’antic emplaçament de Garnata al-Yahud, la Granada dels jueus, és el punt d’inspiració d’aquest projecte: una evocació històrica i musical de cinc segles de vida d’una de les ciutats més importants i admirades de l’Andalusia musulmana. Com a encàrrec especial del Festival de Música i Dansa de Granada, aquest programa fou imaginat i creat per a celebrar el mil·lenari de la fundació del regne de Granada. Les músiques que acompanyen el disc adjunt foren, en la seva gran majoria, interpretades i enregistrades en directe durant el concert interpretat l’1 de juliol de 2013 al Palau de Carles V de l’Alhambra.

 

Per a entendre la gran riquesa d’intercanvis, influències i tradicions presents en el moment de la fundació del regne de Granada, cal remuntar-se al començament del segle V. La presència de comunitats jueves a Andalusia i la seva relació amb els cristians començà a ser una preocupació per a la jerarquia eclesiàstica al Concili d’Elvira (Granada), celebrat els primers anys del segle IV; un segle més tard, Sever de Menorca parla amb inquietud, en una encíclica de 417, de les bones relacions que hi havia entre jueus i cristians. Uns anys abans, el 409, l’entrada a la península dels vàndals, sueus i alans havia acabat amb més de quatre segles de romanització, establint-se la litúrgia visigòtico-mossàrab a la Península Ibèrica, una influència que acabà definitivament el 812, quan l’emperador de Bizanci reconegué Carlemany com a emperador legítim d’Occident.

 

Les influències bizantines a la música visigòtico-mossàrab també s’expliquen per les estretes relacions que existiren entre la península i Constantinoble, especialment intenses a partir dels viatges de Sant Leandre i altres Pares de l’Església. La música del ritu visigòtic o mossàrab tingué la seva màxima esplendor entre el Concili de Toledo de 633 (presidit per Sant Isidor de Sevilla) i la fi del domini visigòtic amb la invasió musulmana, l’any 711, tot i que continuà essent practicat a tot Andalusia fins al segle XI.

 

A partir de l’arribada dels musulmans, tota la música litúrgica cristiana practicada a les zones sota el seu domini passà a denominar-se música mossàrab. Malgrat que continuessin mantenint-se moltes de les melodies litúrgiques anteriors a la invasió, la gran influència cultural de la música àrab, que es produí entre els segles VIII i XI, fou la causa natural de la decadència de la música mossàrab. Tanmateix, la gran problemàtica de totes aquestes músiques, com de la majoria de la música dels primers anys de l’Edat Mitjana, rau en la seva grafia, constituïda per neumes i encara avui difícilment desxifrable, que en els millors casos tan sols ens permet d’imaginar l’altura aproximada dels sons, però amb prou feines la seva durada exacta. En canvi, la música profana de tradició visigòtica es fusionà àmpliament amb les noves músiques àrabs incorporades a partir de 711, obrint pas a una cultura musical extraordinària.

 

Quan els musulmans arribaren a Andalusia, encara mantenien un gran estigma social envers la música: l’ofici de músic era considerat immoral i fins i tot deshonest. Una prova de l’escassa consideració pels músics, cantants i ploramorts era que el seu testimoni mai no era acceptat en judicis. Amb l’arribada d’Abd-ar-Rahman I el Just, primer emir de la dinastia omeia a l’Àndalus, la música començà a tenir una millor consideració i ocupar un lloc molt més important, fins al punt d’esdevenir –amb l’arribada del gran músic Abu-i-Hàssan Alí ibn Nafi, conegut com a Ziryab– una de les formes més apreciades de l’art andalusí, sobretot per les classes altes. A mesura que es foren suavitzant les austeres tradicions musulmanes, la pràctica musical es desenvolupà amb una intensitat creixent en tots els estrats socials.

 

Quasi tres segles després de la construcció de l’Alhambra, Granada ja era un regne pròsper i fascinant, dirigit per visirs jueus que posaren la seva intel·ligència al servei del rei Badis ibn Habús al-Mudhàffar (1038-1073), monarca de la dinastia zírida, d’origen nord-africà berber. Per desgràcia de tot plegat, aquesta època de desenvolupament i convivència fou tallada de soca-rel amb la terrible persecució i matança dels jueus granadins de desembre de 1066, descrites a les “Memòries” de l’últim rei de la dinastia zírida Abd-Al·lah ibn Bulugguín ibn Badis (1073-1090). Poc temps després d’accedir al poder, el seu regne s’empobrí en haver de pagar fortes paries a Alfons VI de Lleó per ser protegit del seu etern rival, la taifa de Sevilla. Era el segle XI, quan la gran dissensió interna a l’Àndalus (fitna) havia trencat la unitat del califat de Còrdova, tot creant un mosaic de petits estats, anomenats regnes de taifa.

 

Tal com les altres taifes de l’Àndalus, el regne de Granada es caracteritzà per la seva debilitat i per les constants divisions i lluites internes. Aprofitant aquesta conjuntura, els almoràvits, procedents del nord d’Àfrica, desembarcaren a la península a finals del segle XI, sota el lideratge de Yússuf ibn Taixfín, el cabdill que aleshores governava un imperi que arribava des d’Alger fins al Senegal. Amb certes simpaties locals, que no veien amb bons ulles el desgovern dels zírides, i el suport de personatges influents, com el cadí Abú Yafar, Taixfín entrà a Granada l’any 1090, destronà l’últim rei zírida, Abd-Al·lah, i integrà els territoris d’Andalusia oriental al seu imperi, enfrontant-se a altres taifes i als propis reis cristians del nord de la península.

 

Després dels almoràvits, foren els almohades (homes de la muntanya) qui intentaren ocupar l’espai polític vacant. Partint del nord d’Àfrica, s’instal·laren als territoris musulmans de la península després de tombar, una rere l’altra, totes les taifes. En concret, la ciutat de Granada fou conquerida el 1157.

 

Malgrat la pretesa estabilitat política dels almohades, no faltaren intents per part de diverses taifes de recuperar la independència, mogudes per interessos locals i poderoses famílies desposseïdes dels seus privilegis anteriors. A Granada, el més conegut d’aquests episodis fou protagonitzat el 1162 per Muhàmmad ibn Sad, qui s’enfrontà als almohades a la sagnant batalla de La Sabika, amb la col·laboració d’elements almoràvits.

 

Tot i que els almohades pogueren imposar una certa estabilitat i fins i tot frenar l’impuls conqueridor dels regnes cristians, la victòria de les hosts cristianes a la batalla de Las Navas de Tolosa el 1212 suposà l’obertura de les vies d’accés a Andalusia occidental i la fi del somni de l’Àndalus.

 

El regne nassarita de Granada, conegut com a sultanat de Granada, fou fundat el 1238 pel noble nassarita Muhàmmad ibn Nasr. Malgrat múltiples pressions, el regne sobrevisqué gràcies a la seva favorable localització geogràfica, tant per a la defensa del territori com per al manteniment del comerç –basat en una economia ben diversificada– amb els regnes cristians peninsulars, els musulmans del Magrib i els genovesos a través del Mediterrani. Tanmateix, anà perdent paulatinament territoris davant la Corona de Castella, fins a la seva definitiva desaparició després de la Guerra de Granada (1482-1492). El regne nassarita de Granada fou l’últim estat musulmà de la Península Ibèrica i de l’antic Àndalus.

 

Les músiques que hem triat per a acompanyar-nos per aquest fascinant viatge a través de la història de la darrera capital de l’Àndalus, en un dels períodes més extraordinaris de l’anomenada “Espanya de les tres cultures”, són d’origen i transmissió molt diversa:

 

Per a les músiques jueves, escoltarem les antigues músiques i improvisacions sobre els texts antics dels poetes Dunaix Ben Labrat i Judà Ha-Leví (1075-1141) i els texts recitats del reputat metge, rabí i teòleg jueu andalusí Maimònides, les músiques del Càntic dels Càntics, interpretades amb el coneixement de les antiquíssimes tradicions orals d’una antiga comunitat sefardita del sud del Marroc, que domina magistralment el nostre cantor Lior Elmaleh, sense oblidar la bellíssima oració anònima sefardita (tradició de Tessalònica), que es cantava durant l’important ritual festiu del Séder de Péssah, celebrat la primera nit de Pasqua, i l’expressiu cant El pa de l’aflicció, interpretat magistralment en lladí pels solistes de La Capella Reial de Catalunya en diàleg amb les improvisacions del cantor Lior Elmaleh.

 

Les músiques cristianes estan representades per obres provinents dels repertoris mossàrabs, còdexs i manuscrits hispànics medievals, especialment el Còdex de las Huelgas, o les Cantigas de Santa María d’Alfons X el Savi, romancers fronterers i de les guerres de Granada, així com –ja cap al període final– els villancets de Juan del Enzina, de Gabriel i anònims del Cancionero Musical de Palacio, interpretades pels solistes de La Capella Reial de Catalunya i d’Hespèrion XXI i completades amb texts històrics recitats amb eloqüència pel poeta, hebraista i arabista Manuel Forcano.

 

Les Moaixakhes, Maqams, les cançons sobre els texts i els poemes d’autors com Ibn Zuhr (1073-1162), Ibn Zamrak (1333-1394) i les evocacions i danses instrumentals, conservades oralment a les ciutats i als països on emigraren massivament els andalusins durant i després de les guerres de Granada, ens permeten d’evocar alguns moments essencials de la gran riquesa cultural andalusina. Gràcies al domini creatiu de l’art de la improvisació vocal i instrumental, aquestes músiques –mai escrites, car es conservaren sempre mitjançant la tradició oral– són recreades magistralment pels nostres cantors i músics de Síria, Marroc, Turquia, Grècia i Israel, tots ells portadors del coneixement de les tradicions pròpies dels estils àrabo-andalusins, conservats majoritàriament al nord d’Àfrica i al Pròxim Orient. La nostra última evocació històrico-musical s’acaba amb el record de la conversió forçosa de tots els musulmans del regne de Granada, el 1502. Per a sentir tota l’emoció i tragèdia d’aquesta última imposició arbitrària, escolteu l’estremidor diàleg improvisat entre la cantora síria Waed Bouhassoun i el cantor israelià Lior Elmaleh sobre el lament andalusí Maqam Hizaj del poeta més gran de l’Àndalus, Ibn Zaydun (1003-1071), acompanyats expressivament per l’oud, el qanun i el ney, i percebreu l’extraordinària vigència d’unes tradicions transmeses a través dels segles, passant de pares a fills, de mestres a deixebles, i que continuen vives gràcies a l’esforç i al talent de tots aquests meravellosos músics orientals.

 

Aquest enregistrament és un apassionat testimoni del poder de la música en el desenvolupament del diàleg intercultural i un fervent homenatge a tots els músics que, participant en aquest enregistrament, el fan possible amb el seu extraordinari talent, amb la seva humanitat i la seva generosa capacitat de diàleg compromès, més enllà dels seus orígens, les seves cultures i les seves creences.

 

JORDI SAVALL

Bellaterra, 3 d’abril de 2016